logo

PALAU MACAYA

Pg. de Sant Joan, 108, Barcelona

PALAU MACAYA Pg. de Sant Joan, 108, Barcelona

facebook twitter

TROBADES

Trobada

Què és nou?
Josep Ramoneda
Periodista i filòsof
Santiago Zabala
Filòsof
Tomàs Marquès-Bonet
Biòleg i professor ICREA
Antonio Monegal
Catedràtic de Literatura Comparada
Sonia Arribas
Professora de Filosofia
Jordi Balló
Cineasta
Santiago Alba Rico
Filòsof
Paul B. Preciado
Doctor en Filosofia i Teoria de l'Arquitectura
Begoña Román
Filòsofa
Fernando Vilariño
Sots-Director del Centre de Visió per Computador

Dimarts 28 i dimecres 29 de novembre

Quatre sessions d'hora i mitja, dues sessions per dia

SALA MACAYA del Palau Macaya (Pg. St. Joan, 108, 08037, Barcelona)


 

Resum de les Trobades

 

La primera sessió va començar amb una breu presentació de Josep Ramoneda i Santiago Zabala, que van introduir allò nou no només com a problema que necessita solució, és a dir, «què és nou?», sinó també reconeixent que no hi ha una única resposta. Aquesta presentació va servir per insistir en la necessitat de reunir pensadors de diferents disciplines, tots ells relacionats per la recerca d’innovació acadèmica i científica, és a dir, produir coneixement nou.

Els dos primers ponents, el biòleg evolutiu Tomàs Marquès-Bonet i el professor de literatura comparada Antonio Monegal, van abordar el problema de la novetat des de les respectives disciplines per evidenciar la importància de la història de l’evolució i la vitalitat de la tradició. Tomàs Marquès-Bonet, mitjançant unes diapositives, va mostrar com els canvis en la història triguen milions d’anys i com alguns d’aquests van ser nous perquè eren irreversibles. L’evolució de les espècies ha estat determinada, així, com un increment que està en canvi constant. Aquest canvi és compartit també per Antonio Monegal, la intervenció del qual va començar remarcant la diferència qualitativa de la novetat, depenent de si es tracta d’una invenció o d’una creació. A través d’alguns exemples de la història del cinema i de l’art, proposa una noció d’allò nou com a «transgressió» de la tradició, és a dir, de la història i de les pràctiques artístiques que ha anat transmetent. Per això, aquells que es dediquen a les humanitats semblen els «sacerdots» d’un pensament arcà que revitalitza aquells vells fragments que poden tornar a esdevenir nous. Finalment, Josep Ramoneda va obrir la discussió entre la resta de participants i el públic debatent la visió excessivament optimista de Tomàs Marquès-Bonet i la insistència d’Antonio Monegal en la necessitat de transgredir per tal de crear novetat.

Després d’una pausa, va ser el torn de la filòsofa Sonia Arribas i del cineasta Jordi Balló. Sonia Arribas va començar amb una reconstrucció de la història d’allò nou entre els filòsofs contemporanis (com Deleuze o Derrida, entre d’altres), per tal de mostrar com, freqüentment, la novetat ha estat interpretada a través del concepte de «repetició». Jordi Balló va valorar la idea d’allò nou com allò vell que emergeix com una repetició i ho va evidenciar amb la diferència entre cinema i televisió. Mentre que en la televisió tot ha de ser nou, el cinema admet variacions d’un original que retorna amb alteracions. Va il·lustrar la seva presentació, en línia amb la de Sonia Arribas, amb interessants i reveladors exemples de la història del cinema i de la televisió, on allò nou emergeix de formes diverses, com David Lynch va demostrar a la nova temporada de Twin Peaks. La discussió que va seguir es va centrar en el problema de la repetició en relació amb la tecnologia i com aquesta última sola no pot crear res nou.

En la jornada següent, els filòsofs Santiago Alba Rico i Paul B. Preciado van iniciar la sessió. Santiago Alba Rico va començar la seva ponència amb una interpretació de diverses religions, la majoria de les quals són incapaces d’acceptar quelcom nou un cop establertes. A més, va retornar a la concepció de la repetició, com Arribas i Balló mencionaven a la jornada anterior, suggerint que allò nou pot ser interpretat com una repetició fallida. Paul B. Preciado, la intervenció del qual es va centrar en una contribució a l’ontologia política d’allò nou, va començar fent notar la importància de la no-existència d’universals per discutir sobre allò nou. A partir de Foucault i la biopolítica, Paul B. Preciado proposa que allò nou ocorre quan els filòsofs treballen sobre no-existents per fer-los tangibles, és a dir, visibles o pensables, encara que no siguin encara objectes. La discussió, en què el públic també va participar, es va moure al voltant del concepte de «repetició» i la biopolítica. Mentre que el primer s’interpreta com una part necessària d’allò nou, la biopolítica com la postura més apropiada per articular com emergeix allò nou va ser qüestionada.

Les dues últimes intervencions van venir de la mà de la filòsofa Begoña Román i el científic digital Fernando Vilariño. La intervenció de Begoña Román no només va establir sis criteris ètics per determinar si quelcom nou és també bo, sinó que també va qüestionar el valor del deure de mantenir la tradició. Atenent a la importància de la tradició per a la innovació en Hans-Georg Gadamer, Begoña Román apuntava que aquests criteris no descansen en una escala jeràrquica, sinó en una ètica en què l’alteritat i la comunitat han de ser considerades. La presentació de Fernando Vilariño també se centrava en el rol que la comunitat pot tenir en discussions sobre la novetat. Així mateix, aposta per la intel·ligència artificial com a font de millora de les nostres vides. El rol de la comunitat no és només nou, sinó també bo, perquè a través d’internet podem ara aplegar-nos i innovar en moments de necessitat. El debat posterior es va iniciar amb Josep Ramoneda qüestionant a Fernando Vilariño que el seu optimisme deixava de banda l’accessibilitat a aquestes tecnologies. Antonio Monegal va plantejar a Begoña Román qui ha de determinar els criteris que establia, i després van seguir dues intervencions del públic. El seminari va acabar finalment amb el reconeixement per part de tots els assistents de com la qüestió sobre «què és nou?» convidava a tothom a pensar en aquest problema, que no sembla que es pugui resoldre properament.

 

 

PROGRAMA

Per què ens esforcem per la novetat?

Tot allò que és nou captura el nostre interès a través del prejudici de la millora, com si fos sempre quelcom millor. Però, són les noves tecnologies, filosofies o moviments artístics sempre necessàriament millors que els anteriors?

Mentre que la recerca de la novetat solia estar conduïda per l’aspiració de descobrir la veritat, l’essència i el significat més enllà de les diferències culturals, avui allò nou és definit principalment en relació amb allò que és considerat tradicional, antic i superat.

En comptes de seguir la tradició i complir els seus costums, els científics, filòsofs i intel·lectuals d’avui han de produir tradicions i criteris nous independentment de si els anteriors funcionaven o no.

 

Però, fins a quin punt poden les tradicions anteriors donar lloc a una de més propera? Tot i que en la modernitat la proclama d’allò nou va estar ideològicament associada amb l’esperança d’aturar la marxa del temps, en la postmodernitat aquesta proclama és ignorada perquè el temps no pot ser aturat.

Malgrat que parlar d’allò nou després de “la mort de l’autor”, “la fi de la història” o la “postveritat” pot semblar ridícul, és necessari preguntar-se per què, com Boris Groys fa al seu llibre On the New, la cultura contemporània està governada per la compulsió a la innovació. “El que és nou”, ell explica, “no és només allò altre, és aquell altre valuós”. No hauria de sorprendre’ns que aquest “altre valuós” ja fos present en Nietzsche i Heidegger. Mentre que el primer va ser el que va inaugurar la revaluació dels valors com la principal innovació cultural, Heidegger va apuntar que aquesta revaluació pertoca a una època en què “ésser nou pertany a un món que ha esdevingut imatge”.

Per tal d’interpretar la pressió d’allò nou hem de qüestionar-nos a través de diverses disciplines en aquest moment en què la innovació és necessària i nociva. La resposta a aquestes qüestions ens pot ajudar a entendre per què ens esforcem per la novetat.

 

INTRODUCCIÓ. Dimarts, 28 de NOVEMBRE, 17.00-17.30 h

 

Direcció: 

Josep Ramoneda, director de l’Escola Europea d’Humanitats.

 

Santiago Zabala, doctor en Filosofia i professor ICREA a la Facultat d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra.


PRIMERA SESSIÓ. Dimarts, 28 de NOVEMBRE, 17.30-19.00 h

 

Tomàs Marquès-Bonet, professor ICREA i director de l’Institut de Biologia Evolutiva (CSIC/UPF).

 

Antonio Monegal, catedràtic de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat Pompeu Fabra.

 

 


SEGONA SESSIÓ. Dimarts, 28 de NOVEMBRE, 19.30-21.00 h

 

Sonia Arribas, professora agregada de Filosofia al Departament d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra.

 

Jordi Balló, cineasta, director del màster en Documental de Creació de la Universitat Pompeu Fabra i escriptor.

 


TERCERA SESSIÓ. Dimecres, 29 de NOVEMBRE, 17.00-18.30 h

 

Santiago Alba Rico, escriptor, assagista i traductor, especialitzat en el món àrab.

 

Paul B. Preciado, doctor en Filosofia i Teoria de l’Arquitectura per la Universitat de Princeton,  comissari de Programes Públics de documenta 14 (Atenes/Kassel) i professor visitant de Political History of the Body a la New York University.

 

https://vimeo.com/247483316

 

 


QUARTA SESSIÓ. Dimecres, 29 de NOVEMBRE, 19.00-20.30 h

 

Begoña Román, doctora en Filosofia per la Universitat de Barcelona, professora d’Ètica a la Facultat de Filosofia de la UB, presidenta del Comitè d’Ètica de Serveis Socials de Catalunya i vocal del Comitè de Bioètica de Catalunya.

 

Fernando Vilariño, doctor per la Universitat Autònoma de Barcelona a l’àrea d’Intel·ligència Artificial, professor titular del Departament de Ciències de la Computació de la UAB i sots-Director del Centre de Visió per Computador.

 

https://vimeo.com/247484602

 


Palau Macaya, passeig de Sant Joan, 108, Barcelona

LOCALITZACIÓ