És comú suposar, d’una banda, que les democràcies occidentals, inclosa l’espanyola, estan consolidades. Es considera que han acumulat experiències i saviesa institucional fins a tal punt que existeix poc risc per a la seva continuïtat. No obstant això, avui hi ha molts senyals que això podria no ser cert. Sota aquesta llum, s’argumenta en una primera part de la presentació que la característica possiblement més important d’una democràcia és la seva capacitat d’autotransformació. En altres paraules, les democràcies mai no haurien de consolidar-se massa. D’altra banda, els crítics dels estats actuals emfatitzen el rol dels moviments socials i les mobilitzacions per crear una «democràcia real». Atesa la crisi de refugiats, també poden advocar per fronteres àmpliament obertes. Malgrat la importància d’aquestes preocupacions, la segona part de la presentació argumenta que les pràctiques democràtiques tampoc no haurien de ser totalment «líquides». Parafrasejant Marx i Engels, no «tot el que és sòlid» hauria de «fondre’s en l’aire». En contrast amb el capitalisme expansionista, la democràcia requereix una certa estabilitat i solidesa dels marcs per actuar en comú.