La pregunta sobre la justícia pren sovint la forma d’una provocació dirigida al filòsof com una revolta o desafiament: el desafiament de l’immoralista, que denuncia el caràcter il·lusori de les normes de justícia. Sense cedir a les pressions dels filòsofs que pinten les meravelles d’una vida segons la virtut, rebutja seguir les regles quan es mostren contràries al seu interès. D’aquesta manera, el desafiament de l’immoralista habita en la filosofia des de Plató. El desafiament és doble: l’immoralista rebutja els principis de justícia, que jutja absurds si no respecten les passions dominants o el dret del més fort; i denuncia el caràcter il·lusori de la filosofia quan pretén demostrar l’obligació de ser just. El filòsof no podrà, doncs, acontentar-se proporcionant teories abstractes, sovint paradoxals; al contrari, haurà d’establir un terreny de concòrdia que permeti contestar l’immoralista. De quina manera el debat amb qui rebutja la filosofia, el seu idealisme i el seu angelisme, pot ser altra cosa que un diàleg de sords?