Els aldarulls que van sacsejar els suburbis francesos la tardor de 2005 (ja fa deu anys!) són un accident en el recorregut de l’estat social però també se’ls pot atorgar un valor de pronòstic:  de què ens «parlen» exactament? Primer que res, de la crisi cada vegada més manifesta de l’estat del benestar?, o bé, d’una manera més preocupant i més radical, de l’adveniment d’un nou règim de la conflictivitat política?

Segons la hipòtesi que sostindrem aquí, l’aparició de la plebs, en el fragor dels disturbis, indica l’esgotament de la figura de la lluita de classes amansida, o també de la complementarietat conflictiva entre representants legítims del poble baix i del poble de l’estat. En temps de democràcia immunitària, la plebs és qui, d’una manera irregular, imprevisible i estrident, fa retornar al terreny de la política anestesiada la realitat dels antagonismes i de les diferències insuperables.