La sentència d’Orwell que dona títol a aquest cicle afirma que el temps es pot controlar i que el control també genera temporalitat: ser amos del present implica ser-ho del passat, i dominar el passat significa crear futur. El temps, doncs, és també relat. I el relat és poètica: una cadència, un ritme, una estètica, una fulguració que basteix i una imatge que transforma.

Crea el text una idea de temps determinada? Pot la literatura modificar la temporalitat del món i els relats d’abisme i d’absència de futur? Podem entendre la creació com una promesa de present? D’això tracta aquesta ponència: de descobrir la poètica del temps i de repensar els significats de progrés que dibuixen una línia que avança d’un passat a un futur que desconeixem. Podríem dir-ho diferent i sostenir que qui controla el relat controla el temps, sigui passat, present o futur?