Després del gegantí desastre antropològic mitjançant el qual les guerres mundials i els totalitarismes van realitzar sinistrament la profecia de Nietzsche i de les avantguardes artístiques sobre la «superació de l’home», i després que la segona meitat del segle xx teoritzés sobre «la mort de l’home», de la Declaració Universal dels Drets Humans i de les ciències humanes, avui podríem dir, parafrasejant Adorno, que l’home, declarat caduc i sobrepassat pel progrés històric i la selecció natural, ha sobreviscut a la seva condemna a mort perquè va deixar passar el moment de la seva superació; però ho ha fet al preu d’esdevenir un fantasma anacrònic i obsolet (G. Anders), que encaixa malament en un món la complexitat tecnològica i econòmica del qual supera de molt totes les seves capacitats naturals i que no té un lloc definit per albergar-lo. Com és possible, en aquestes noves condicions, pensar l’experiència humana?