La tragèdia mostra el que és perible, el que és fràgil i el que es mou lentament sobre nosaltres. En un món definit per la velocitat implacable i l’acceleració interminable de fluxos d’informació que conreen l’amnèsia i una set insaciable pel futur a curt termini, suposadament garantit mitjançant el culte als nous déus protèsics de la tecnologia, la tragèdia és una manera de posar el fre de mà. Podríem pensar que hem acabat amb el passat, però el passat no ha acabat amb nosaltres. La tragèdia no només ens permet enfrontar-nos al que no coneixem de nosaltres mateixos, sinó també al que ens fa ser qui som.