logo

PALAU MACAYA

Pg. de Sant Joan, 108, Barcelona

PALAU MACAYA Pg. de Sant Joan, 108, Barcelona

facebook twitter twitter

CURSOS

Curs

WEIMAR: LA FI DE LES CERTESES
Josep Pla i Carrera
Doctor en Matemàtiques i historiador
Anna A. Ramos Sanz
Arquitecta
Joan Cuscó i Clarassó
Filòsof
Joan González Guardiola
Especialista en filosofia de l'economia
Marisa Siguan
Catedràtica de Literatura alemanya
Albert Solé
Físic i filòsof
Marició Janué
Professora del Departament d'Humanitats de la UPF
Pau Pedragosa
Arquitecte i filòsof

Dimarts, 12, 19 i 26 de novembre i 3 i 10 de desembre de 2019, i 14, 21 i 28 de gener de 2020

De 18 a 20 hores


Weimar és més que el lloc on es va fundar la república de Weimar (1919-1933): és la història d’una transformació radical que va afectar totes les capes de la societat juntament amb l’art, la filosofia i les ciències. Amb la Gran Guerra ja res no va ser igual. Es van perdre les antigues certeses i es va alliberar una enorme energia creativa i transformadora en la recerca de nous valors i seguretats. Però, tanmateix, va acabar amb un col·lapse encara més definitiu, l’horror irracional de la Segona Guerra Mundial. Weimar, el parèntesi i la calma tensa entre les dues guerres mundials, és el cant del cigne del vell món, de la mort del qual va néixer el nostre món d’avui.

Totes les sessions tenen com a clau interpretativa la fi de certeses heretades de la Il·lustració (el món d’ahir descrit per Stefan Zweig). Aquesta pèrdua s’expressa com la tensió entre (1) les velles certeses que caracteritzaven el món desaparegut amb la Gran Guerra però que encara es resisteixen a desaparèixer i (2) les noves incerteses que s’obren camí i acabaran definint el món d’avui. El curs explica aquesta tensió en diferents àmbits culturals de l’època: científic, matemàtic, arquitectònic, musical, econòmic, artístic, literari, polític i filosòfic

PROGRAMA

 Dimarts, 12 de novembre

Josep Pla i Carrera

Weimar: la fi de les certeses matemàtiques.

Després de Gödel, la veritat matemàtica és indeterminada?

Per respondre a la pregunta formulada en el títol cal plantejar què és la veritat, o la certesa matemàtica. Hi ha un sol camí per assolir aquesta veritat o certesa? Si pensem, com Galileu, Newton i Laplace, que la matemàtica «és el llenguatge de la natura», sabem amb certesa que la veritat matemàtica permet establir la veritat dels fenòmens de l’Univers? Fins a quin punt? Poden conviure veritats contradictòries? Cal respondre a tot això per veure exactament on queda situat el teorema d’incompletesa de Kurt Gödel, la teoria matemàtica formulada durant l’època de Weimar que més va contribuir a la fi de les certeses matemàtiques i del somni racionalista segons el qual en matemàtiques no hi ha ignorabimus.

 

Dimarts, 19 de novembre

Anna Ramos

La fi de les certeses arquitectòniques.

Cases sense sostre ni parets

L’any 1929 l’arquitecte Nicolau M. Rubió i Tudurí va escriure una ressenya per a la revista artística i literària francesa Cahiers d’Art sobre el pavelló d’Alemanya a l’Exposició Internacional de Barcelona d’aquell mateix any, obra de Ludwig Mies van der Rohe i Lilly Reich. Un pavelló que havia de contribuir radicalment a la transformació de les certeses en l’arquitectura. A partir d’aquesta ressenya i d’aquest pavelló ens endinsarem en les complexitats i contradiccions de l’arquitectura del segle XX.

el Premi AJAC per a joves arquitectes.

 

Dimarts, 26 de novembre

Joan Cuscó i Clarassó

Weimar: la fi de les certeses musicals.

Música transfigurada: Hindemith vs. Schönberg

Les etiquetes sempre són perilloses; en tot cas, podem dir que el sistema musical d’Occident es «col·lapsa» amb l’arribada del segle XX. L’harmonia i la melodia han experimentat un desplegament altíssim des de Wagner i, després d’ell, toca cercar noves vies de desenvolupament. Aquestes són diverses. Un retorn al so com a element fonamental de la música (Mompou), l’ús del llenguatge matemàtic per estructurar el discurs musical (Debussy i Ravel), la cerca d’escales exòtiques… Tot plegat experimenta una catàstrofe (en el sentit en què la física contemporània utilitza aquest terme) amb Arnold Schönberg (1874-1971) i la II Escola de Viena. I l’obra que situem en el moment de la «catàstrofe» és la Nit transfigurada (1902). Schönberg cerca un eixamplament del sistema lingüístic i una emancipació de la dissonància. Al seu costat, però, hi ha la feina de Paul Hindemith (1895-1963), habitualment titllat de neoclassicista, que desplega un sistema musical basat en els intervals.

Altres autors fan camins ben singulars, com Richard Strauss o Igor Stravinsky, però la sessió gira al voltant del salt que suposen Schönberg i el dodecafonisme en contrast amb Hindemith. Ambdós, això sí, són fills de l’expressionisme alemany i van teoritzar sobre el fet musical.

 

Dimarts, 3 de desembre

Joan González Guardiola

Weimar: la fi de les certeses econòmiques.

La hiperinflació: el dur aprenentatge sobre la naturalesa del diner

 La república de Weimar va patir durant la dècada dels anys vint del segle passat el fenomen d’hiperinflació més accentuat de la història financera d’Occident. L’any 1923, un dòlar va arribar a canviar-se per 4.200.000.000.000 marcs. Aquesta pràctica desaparició del valor del diner va reduir l’economia de la República, de facto, a una economia de troc: joies per productes d’alimentació, una entrada de cinema per carbó per escalfar-se, roba per licors. Però les escoles d’economistes es troben encara lluny d’haver aclarit les causes i l’abast del fenomen, i estan encara més lluny de tenir una única posició respecte dels ensenyaments sobre la naturalesa dels diners que hauríem d’incorporar a la ciència econòmica, a partir de l’anàlisi de fenòmens històrics com els de la hiperinflació alemanya.

 

Dimarts, 10 de desembre

Marisa Siguan

Weimar: la fi de les certeses artístiques.

La literatura i les arts a l’època de Weimar: camins vells i nous inicis

La literatura i les arts de l’època mostren el final del moviment expressionista amb el seu patetisme i la seva reivindicació de l’ésser humà davant la massificació i la deshumanització de la gran ciutat i de la guerra. Però també mostren els inicis de nous corrents que s’ocupen de la realitat amb distància i fredor, que donen un nou valor al llenguatge, que plantegen nous camins de reflexió sobre la realitat. La sessió s’estructura al voltant del punts i obres següents:

Tècnica i ciència com a distopies sobre la destrucció industrial del món des de l’estètica de l’expressionisme: Gas, de Georg Kaiser.

La destrucció del llenguatge manipulat: el dadaisme i Hugo Ball.

La realitat dels daurats anys vint des de la perspectiva d’una dona que somia ser una estrella de cinema: La noia de seda artificial d’Irmgard Keun.

Els grans debats intel·lectuals de la primera meitat del segle en boca de Naphta i Setembrini a La muntanya màgica de Thomas Mann.

 

Dimarts, 14 de gener

Albert Solé

Weimar: la fi de les certeses científiques.

Einstein vs. quàntica: el cost de les (in)certeses

Aproximació filosòfica a la teoria quàntica. Fins a quin punt aquesta teoria ha suposat la fi de moltes certeses respecte de la nostra imatge física del món i de la possibilitat de conèixer-lo. Sobre el significat del principi d’incertesa de Heisenberg i la pèrdua del determinisme. És sabut que Einstein s’oposava a la teoria adduint que «Déu no juga als daus», però, finalment, s’ha demostrat que el preu de restituir el determinisme és més alt que el que Einstein hauria volgut pagar.

 

Dimarts, 21 de gener

Marició Janué

Weimar: la fi de les certeses polítiques.

Reich vs. república

La derrota d’Alemanya a la Primera Guerra Mundial comportà l’esfondrament del Segon Imperi Alemany (1871-1918), les estructures polítiques i socials del qual s’havien caracteritzat per trets autoritaris. De les convulsions revolucionàries de la immediata postguerra, en sorgí la primera democràcia parlamentària de la història d’Alemanya, la república de Weimar (1918-1933), que es distingí per la modernitat en els àmbits polític, social, científic i artístic. En menys d’una dècada i mitja, tanmateix, el sistema democràtic s’esberlà i deixà pas a la dictadura més terrible i criminal. A la sessió, s’estudien les diverses motivacions que poden explicar aquests tràgics evolució i desenllaç.

Marició Janué i Miret és professora agregada al Departament d’Humanitats de la UPF. Ha dirigit l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives (2013-2016). Ha estat investigadora (curs 2016-2017) a la Humboldt Universität Berlin, Institut für Geschichtswissenchaft i a l’Institut für Zeitgeschichte Berlin (Beca DAAD. Programa: Research Stays for University Academics and Scientists, 2017). Amb anterioritat, havia estat investigadora a Alemanya, Universität Bielefeld, Goethe-Universität Frankfurt a.M, Institut für Europäische Geschichte Mainz, Ibero-Amerikanisches Institut Berlin; a Itàlia, Università degli Studin di Pisa; i a Catalunya, Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives (reincorporació de doctors, Generalitat de Catalunya) i Departament d’Humanitats de la UPF (Programa Ramón y Cajal, Govern d’Espanya).

Podeu trobar més informació aquí: https://www.upf.edu/web/humanitats/entry/-/-/16442/adscripcion/maria-concepcio-janue

 

Dimarts, 28 de gener

Pau Pedragosa

Weimar: la fi de les certeses filosòfiques.

El debat entre Ernst Cassirer i Martin Heidegger a la muntanya màgica.

 Els filòsofs Ernst Cassirer i Martin Heidegger es van reunir el 1929 per a un debat públic a la ciutat de Davos, als Alps suïssos, lloc del «mític» sanatori de La muntanya màgica de Thomas Mann. Aquest debat va ser un dels més grans antagonismes culturals de la república de Weimar i, al llarg del temps, ha adquirit un caràcter llegendari i s’ha convertit en un episodi clau de la història de les idees europees.

El debat de Davos com l’escenificació del xoc entre dues concepcions diferents de la filosofia i dues imatges antitètiques de l’ésser humà. D’una banda, Cassirer, hereu de Kant, Goethe i Schiller, era el representant més eminent de l’humanisme il·lustrat i un jueu cosmopolita. D’altra banda, Heidegger era l’autor d’una filosofia fonamentalment nova, la filosofia existencialista, destinada a substituir les velles certeses «racionalistes». En joc hi havia els principis il·lustrats de la llibertat, el coneixement i la democràcia, que havien de portar la humanitat a un progrés continu cap a la felicitat i la plenitud. Als ulls dels assistents, va haver-hi un clar guanyador del debat: Heidegger. La derrota de Cassirer va certificar la fi de les certeses il·lustrades i la fragilitat de la república de Weimar. Quatre anys després, amb l’ascens de Hitler al poder, Heidegger es va afiliar al partit nazi i Cassirer, defensor de la democràcia de Weimar, es va haver d’exiliar.

El debat de Davos és el reflex de tota una època que encara avui ens interpel·la.


Palau Macaya, passeig de Sant Joan, 108, Barcelona

LOCALITZACIÓ