Potser només amb aquests deu anys de decantació n’hi ha hagut prou per comprendre el

que va succeir a França amb els disturbis de la darreria de l’any 2005: el pas d’un règim

de conflictualitat a un altre; la transició subreptícia d’un règim de «lluita de classes»

domesticada, totalment combinada amb el règim dels partits/sindicats, sotmesa a les

condicions de l’Estat, a un règim «salvatge» d’estridències amotinadores i aixecaments

puntuals. La passada de relleu inconscient que té lloc en aquesta ocasió assenyala

l’esgotament de la primera figura i d’aquests que se suposa que han d’encarnar la

rebel·lia davant les condicions de l’Estat i del capital, l’aspiració a la igualtat i l’esperit

d’insubmissió. El canvi d’escenari que té lloc, amb uns límits només marcats des de

llavors, delimita la desaparició del proletariat com a agent major de la política que opta

per l’emancipació i l’escalada (o el retorn) d’aquest agent flotant que és la plebs.